29 juliol 2026
El Volcà de Cullera en l'entorn del Far va actuar com un refugi climàtic vital durant l'Edat de Gel
Investigacions de la Universitat de València revelen que fa 20.000 anys, amb la mar a vint quilòmetres, aquesta zona va oferir aigua i recursos per a sobreviure al fred extrem.
El paratge emblemàtic del Volcà del Far amaga en les seues entranyes un dels capítols més singulars de la prehistòria valenciana. Una investigació liderada per la Universitat de València ha determinat que aquest enclavament va exercir com un autèntic refugi climàtic per a les poblacions humanes durant els episodis més severs de l'última Edat de Gel, fa aproximadament 20.000 anys.
L'estudi, publicat recentment a la revista científica Quaternary Science Reviews, analitza milers de materials recuperats en les excavacions realitzades al jaciment de l'Hort de Cortés entre els anys 1968 i 1984. Aquesta revisió exhaustiva ha permès als investigadors identificar una seqüència d'ocupació ininterrompuda que s'estén entre els 35.000 i els 19.000 anys abans del present. El registre obtingut converteix la zona en un cas excepcional dins de tota la façana mediterrània de la Península Ibèrica, ja que demostra una presència humana continuada en els moments de major rigor climàtic i aridesa del Plistocè.
Durant l'anomenat Últim Màxim Glacial, el paisatge quotidià que coneixen els veïns hui dia presentava una fisonomia completament diferent. Encara que actualment el jaciment es troba a tot just cinc-cents metres de la platja, l'acumulació de gel als pols del planeta va provocar un descens dràstic del nivell de la mar. Com a resultat, la línia de costa va retrocedir més de vint quilòmetres, deixant al descobert una àmplia plana litoral solcada per cursos d'aigua dolça i llacunes.
Aquesta vasta extensió, actualment submergida sota les aigües del Golf de València, va proporcionar els recursos necessaris per a garantir la supervivència humana en un entorn globalment hostil. L'anàlisi de les restes vegetals extretes del jaciment evidencia un canvi acusat en la flora local; la baixada de les temperatures i l'augment de la sequedat van fer desaparèixer gairebé per complet els boscos de pins, donant pas a un paisatge on dominava el ginebre. No obstant això, el territori va mantenir condicions prou suaus per a sustentar fauna típicament mediterrània, com el cérvol o el conill, evitant l'arribada d'espècies pròpies del fred extrem que sí que habitaven altres latituds.
El refugi natural de la muntanya oferia als caçadors-recol·lectors del Paleolític protecció i aigua abundant, facilitant assentaments de llarga durada. L'anàlisi minuciosa de la indústria lítica i òssia demostra una notable evolució en les tècniques de fabricació d'eines i estratègies de subsistència per a adaptar-se a aquestes condicions. Curiosament, els investigadors han constatat que, malgrat la considerable distància fins a la mar en aquell període, els habitants continuaven utilitzant elements marins per a confeccionar els seus adorns. Aquest detall reflecteix la pervivència d'un fort simbolisme vinculat a la mar o bé el manteniment d'estructures socials amb xarxes de contacte a llarga distància.
Les conclusions de la investigació no només subratllen la gran importància arqueològica de l'entorn, sinó que constaten la impressionant capacitat d'adaptació biològica i social dels grups humans davant les intenses fluctuacions climàtiques a escala geològica. Es tracta d'un autèntic llegat de supervivència i flexibilitat amagat a les mateixes muntanyes que hui formen part inseparable del paisatge diari de la ciutadania.
Cullera24 · 29 juliol 2026 · 20:07
L'estudi, publicat recentment a la revista científica Quaternary Science Reviews, analitza milers de materials recuperats en les excavacions realitzades al jaciment de l'Hort de Cortés entre els anys 1968 i 1984. Aquesta revisió exhaustiva ha permès als investigadors identificar una seqüència d'ocupació ininterrompuda que s'estén entre els 35.000 i els 19.000 anys abans del present. El registre obtingut converteix la zona en un cas excepcional dins de tota la façana mediterrània de la Península Ibèrica, ja que demostra una presència humana continuada en els moments de major rigor climàtic i aridesa del Plistocè.
Durant l'anomenat Últim Màxim Glacial, el paisatge quotidià que coneixen els veïns hui dia presentava una fisonomia completament diferent. Encara que actualment el jaciment es troba a tot just cinc-cents metres de la platja, l'acumulació de gel als pols del planeta va provocar un descens dràstic del nivell de la mar. Com a resultat, la línia de costa va retrocedir més de vint quilòmetres, deixant al descobert una àmplia plana litoral solcada per cursos d'aigua dolça i llacunes.
Aquesta vasta extensió, actualment submergida sota les aigües del Golf de València, va proporcionar els recursos necessaris per a garantir la supervivència humana en un entorn globalment hostil. L'anàlisi de les restes vegetals extretes del jaciment evidencia un canvi acusat en la flora local; la baixada de les temperatures i l'augment de la sequedat van fer desaparèixer gairebé per complet els boscos de pins, donant pas a un paisatge on dominava el ginebre. No obstant això, el territori va mantenir condicions prou suaus per a sustentar fauna típicament mediterrània, com el cérvol o el conill, evitant l'arribada d'espècies pròpies del fred extrem que sí que habitaven altres latituds.
El refugi natural de la muntanya oferia als caçadors-recol·lectors del Paleolític protecció i aigua abundant, facilitant assentaments de llarga durada. L'anàlisi minuciosa de la indústria lítica i òssia demostra una notable evolució en les tècniques de fabricació d'eines i estratègies de subsistència per a adaptar-se a aquestes condicions. Curiosament, els investigadors han constatat que, malgrat la considerable distància fins a la mar en aquell període, els habitants continuaven utilitzant elements marins per a confeccionar els seus adorns. Aquest detall reflecteix la pervivència d'un fort simbolisme vinculat a la mar o bé el manteniment d'estructures socials amb xarxes de contacte a llarga distància.
Les conclusions de la investigació no només subratllen la gran importància arqueològica de l'entorn, sinó que constaten la impressionant capacitat d'adaptació biològica i social dels grups humans davant les intenses fluctuacions climàtiques a escala geològica. Es tracta d'un autèntic llegat de supervivència i flexibilitat amagat a les mateixes muntanyes que hui formen part inseparable del paisatge diari de la ciutadania.
Cullera24 · 29 juliol 2026 · 20:07